Patrimoni Cultural

Història
 

Els vestigis més antics que coneguem en aquest terme municipal es troben a les Coves del Pastor i a la Cova del Racó del Duc. A les primeres s'han recollit fragments de ceràmica tosca feta a mà (del Neolític), i en l'altra s'han trobat vestigis de finals del Neolític i principi de l'Edat dels Metalls, com per exemple punxons d'os, ceràmica estriada i sílex. El rastre d'aquests antics poblaments es perd fins als temps de la romanització (runes d'una vila rústica a la partida de l'Alter, on al 1.891 es va trobar una inscripció epigràfica llatina i molts fragments de ceràmica. També a Buixerques es va trobar, cap al 1.920, una làpida llatina no sepulcral datada a finals del segle II o principis del III de la nostra Era). 

Des dels segles IV-V d.C., la decadència de l'Imperi Romà fou evident, i es va produir en aquesta zona un estancament de les estructures econòmiques del qual no s'eixirà fins que es produïsca la invasió de l'Islam. En concret aquest fet no s'esdevindrà a Villalonga fins al segle IX, amb l'arribada dels primers àrabs, que reactivaran de nou l'agricultura, mitjançant la creació de nombroses alqueries com ara el Ràfol, Buixerques, Simat, el Reconc, l'Almàssita, Reconxent, la Font/la Plaça, l'Alcúdia i Cais.
 
Amb la conquesta cristiana d'aquest territori, al Llibre de Repartiment, es consigna el Castell musulmà, considerat per En Jaume I com a "roca viva e fort", entre les partides de l'Alter i Recunxent, fortalesa que formava part (a l'extrem sud-oest) del cinturó armat de la Safor, format pels castells de Borró, Vilella, Palma i Bairén.
 
Protegits pel Castell de Villalonga, es trobaven les alqueries i poblats dispersos abans anomentas. El rei concedirà al noble Arnau de Romaní jurisdicció privativa sobre el Castell i la Vall de Villalonga en 1.259, d'acord amb privilegi reial signat a Castellfabib. En 1.336 serà Joan Llançol qui dispose de tot el territori de la Vall de Villalonga. Més tard passarà a mans de Roderic de Borja (el futur Papa Alexandre VI), i definitivament quedarà vinculat a la família Borja en 1.621, per privilegi concedit per Felip III, fins a la dissolució de l'antic règim senyorial a les Corts de Cadis de 1.812. 
 
Després de l'expulsió dels moriscos, l'1 de novembre de 1.609, les alqueries es despoblen quasi totalment i sols es recuperen amb posterioritat l'Alcúdia, Cais i la Font/la Plaça, les quals formen l'actual Villalonga. L'Alcúdia és el barri alt (d'ací el seu nom, que significa tossal), Cais és a l'oest (el seu nom ve de la tribu àrab que l'habitava, Qais) i el centre de la població està format per la Plaça/la Font. També es va repoblar Buixerques, però va quedar definitivament despoblat a finals del segle XIX.
 
Villalonga va pertànyer en un principi, amb la primera divisió administrativa, a la província d'Alacant i districte de Pego (amb la qual manté lligams culturals), per passar després a la província de València i al partit judicial de Gandia.
Però si hi ha un fet pel qual Villalonga apareix als llibres d'història, és la revolta camperola coneguda com a la Segona Germania, que en 1.693 van iniciar quatre camperols del poble en ser detinguts per negar-se a partir-se els fruïts amb el Duc de Gandia.
 
 
Monuments
  • Església dels Sants Reis, del s. XVIII. 
  • Capella de la Mare de Déu de la Font, del S. XIX. 
  • Ermita de Sant Antoni i Santa Bàrbera.
  • Font dels Setze Xorros.
  • Restes del Castell de Villalonga.
  • Cases morisques i carrerons típics de l'hàbitat musulmà als barris de l'Alcúdia i Cais. 
  • Façana modernista de la Casa de Cultura.
  • "Gran Café el Centro", edifici modernista.
  • Muralla de l'Hort de la Torre.
 
El castell de Vilallonga (estret de la web www.auntirdepedra.com)

Rendit pels musulmans a Jaume I amb la caiguda de Bairén, la fortalesa de Vilallonga va ser donada al cavaller basc Diego López de Haro. Recuperat per Jaume I, que el considerava un "castell de roques grans e fortes", el cediria a Arnau de Romaní en 1269. Posteriorment passaria per moltes mans com les de Joan Llansol, Pere Franquesa, secretari de Felip II, que convertiria la vall de Vilallonga en baronia. Confiscats els bens de la baronia, Felip IV vendria el senyoria al ducat dels Borja de Gandia.
Conegut també com el castell dels Moros, està situat sobre una lloma empinada de vora 250 metres d'altitud que forma part de la serra Gallinera. Es tracta d'un recinte doblement murallat de dimensions mitjanes. A la part nord-oest es conserven les restes de la torre major i una paret del llenç de la muralla que encara conserva part dels merlets. També es manté la cisterna d'aprovisionament d'aigua. Per la part oest descendia una primera barrera de defensa protegida per un segon recinte murallat que tancava pràcticament tot el clos superior. El caràcter estratègic del castell és evident al poder-se observar des d'ell Bairén.

El castell de Vilallonga des de la ruta de Forna

Actualment el castell és de propietat privada i es troba en un avançat estat de deteriorament, agreujat per l'abandó a què s'ha sotmès i l'exposició a les dures condicions climàtiques.

Muralles amb merlets

Vista est del castell de Vilallonga
 
400 anys de la Carta de Repoblament
 

El nostre poble té una història molt bonica que hem de passar de pares a fills per a què mai oblidem els nostres orígens.

Així, a propòsit del 400 anys del nostre naixement com a poble cristià, celebrarem tot aquest any 2012 com a l'any 400 de la nova època, de la signatura del document fundacional de l'actual localitat; quan les cases i terres de 4 pobles (Cais, la Font, l'Alcúdia i Buixerques) foren assignades a colons cristians vells procedents d'uns altres llocs.
 
Aquests són els fets més destacats que volem donar a conéixer per a què tots els vilallonguers i vilallongueres se senten orgullosos de la seua història com a ciutadans d'aquest poble:
 
Dates assenyalades:
 
a) El 22 de setembre de 1609 es publica a València la reial crida d'expulsió dels moriscos. Cinc dies després arriba la notícia a Gandia.
Els cristians nous anaren embarcant als principals ports del litoral valencià, entre els quals destacava el de Dénia.
Avui en dia, els seus descendents deuen viure per Algèria o Tunísia. Tenim constància que encara existeix el cognom morisc "Bilalonga" documentat per Mikel de Epalza a Tunís.
Així, s'acabà la història de la Villalonga islàmica.
 
b) Després va vindre la preocupació per colonitzar els despoblats i donar-los una nova vida i per a fer reviscolar econòmicament i demogràficament cadascuna de les valls afectades per la neteja ètnica.
 
Els primers habitants cristians de Villalonga eren nascuts a:
- Llutxent (Castellolí), a Ador (Ros, Estruch, Mascarell) a Terrateig (Tarrassó), a Almoines (Serra), a Potries (Martínez), a Palma, a Forna, a la Font d'en Carròs, a Gandia, a Oliva, a Pego…(FERRER, 1986)
 
Dels trenta-sis que van heretar el nostre poble durant el 1610-1611, tres eren obrers, dos eren sastres, un fabricant d'aladres i forcats, un altre fuster, i la resta dels vint-i-nou eren llauradors famolencs de terra. Les dones eren totes mestresses de casa, exceptuant la fornera de Buixerques, Na Pellicera.
 

c) Es va signar la Carta Pobla el 26 de gener de 1612. Fou un contracte de caire feudal entre els primers 36 colons i el representant de la senyoria, anomenat Vicent Cutanda, veí de Gandia que actuava com a apoderat de l'administrador reial del feu, el cavaller valencià Jaume Bertran.
L'acte va tindre lloc davant de notari, a la casa del Ràfol de Buixerques, actualment l'Hort de la Torre. Els hereters, a canvi de la cessió d'aquelles terres s'obligaren a partir fruits amb el senyor feudal i a pagar un conjunts de censos anuals.
 
"A banda dels diners que pagaven al senyor, 1/6 part dels forments, la dacsa i altres cereals de regadiu anirien a parar al senyoriu; més 1/6 de les figues, l'alfals i les garrofes. També ½ del sucre, 1/8 de la pansa, i 1/9 del vi i dels grans de secà. També, 1/5 part de tota la fulla de morera collida al terme serviria per alimentar els cucs de seda del senyor. I ni més ni menys que 1/3 de les olives arreplegades a Villalonga se les reservaria el senyor feudal".
 
d) Aquestes dures condicions de pagament, faran que al juny de 1693 esclate la 2a Germania a Villalonga, per això també els "lloberos" foren partidaris aferrissats de Carles III en la Guerra de Successió (1702-1714).
 
I açò, amics és una altra història que contarem també en un futur.